SOBRE L’ESCRIPTURA
He de confessar que la major part dels llibres que he escrit –o d’aquells que tinc la intenció d’escriure- han nascut de la idea que escriure un llibre com el que tenia la intenció de fer estava fora del meu abast. Quan m’he convençut que un llibre determinat estava més enllà del meu temperament i del meu domini de l’escriptura, m’assec al meu despatx i començo a escriure.
Podeu posar-me l’objecció que preferiu els llibres que han nascut d’una experiència veritable, viscuda fins a les seves últimes conseqüències. Jo també els prefereixo, però en el meu cas l’estímul està sempre lligat a la mancança d’alguna cosa que es voldria conèixer i dominar i que se m’escapa. I com que conec bé aquest tipus d’estímul, crec que el puc reconèixer en la veu d’aquells grans escriptors que sembla que ens parlem des del cim d’una experiència absoluta. Allò que aquests escriptors ens transmeten és, més que no pas el sentit de l’experiència acabada, el sentit de l’acostament a l’experiència. El seu secret és saber conservar intacta la força del desig.
Em sembla que d’alguna manera sempre escrivim sobre allò que no coneixem, escrivim per fer possible que el món no escrit s’expressi a través de nosaltres. En el moment en què la meva atenció s’allunya de l’ordre regular de les línies ja escrites i segueix la mòbil complexitat que cap frase pot abastar o exhaurir, estic a punt d’entendre que de l’altra banda de les paraules hi ha alguna cosa que intenta sortir del silenci, que vol donar-se a conèixer a través de l’escriptura donant cops contra el mur de la seva presó.
Italo Calvino