Per compensar els excessos amb les oques i amb els
ànecs d’ahir, i també els excessos d’avui en l’anècdota del
malvat coc del rei de França, us presentem dos exemples de
frugalitat extrema que tenen com a protagonista Agustí d’Hipona i
que estan extrets d’un sermó del gran predicador dominicà Vicent
Ferrer, que ja podeu suposar que els proposa com un model a seguir.
(No en feu, però, cas, perquè si seguiu el que us proposa frare
Vicent el primer que fareu serà anul·lar la matrícula d’aquest
curs).
En el primer text Agustí és presentat com una
persona tan poc interessada per la cuina i el menjar que és capaç
de convidar a dinar a un bisbe i oferir-li uns plats ben magres i
escassos. (Fixeu-vos, de pasada, en la mala educación del bisbe, que
la primera cosa que fa en entrar a la casa del seu amfitrió és anar
a la cuina per veure què hi ha per menjar). La segona història és
també un exemple de frugalitat extrema, tot i que també, essent un
pèl maliciosos, es podria interpretar just a l’inrevés, és a dir
com un exemple de l’amor secret d’Agustí pel
faisandatge.
En efecte, l’anca de capó guardada o, més ben dit, perduda durant
tot un any en el rebost potser no és un oblit d’Agustí, sinó un
experiment gastronòmic de llarga durada ―tot
un any!― per eliminar, com és propi del faisandatge, els residus
de l’àcid sarcolàctic de la carn del capó. Cal dir, però, que
l’experiment no acaba bé, perquè al cap d’un any l’anca de
capó es conserva tan fresca com el primer dia. (Que Agustí d’Hipona
i frare Vicent ens perdoni per haver gosat proposar una interpretació
tan maliciosa, però tan adient amb aquest curs, d’aquesta segona
història).