Lletres i bits

INTRODUCCIÓ A L'ART DE PARLAR EN PÚBLIC

Objectius

Segons els clàssics, l'art de parlar en públic s'ha de plantejar un d'aquests tres objectius: ensenyar, commoure o agradar. Tot discurs ha de buscar, sobretot, un d’aquests objectius, però no ha de perdre de vista els altres: és evident, per exemple, que una conferència que només busqui ensenyar, i s’oblidi del sentit de l’humor, o que no intenti impressionar en algun moment del discurs, ho té tot per fracassar. I el mateix es pot dir d'un discurs que només busqui fer riure, que si no té elements de caràcter didàctic o algun fragments on es passi, per dir-ho en llenguatge figurat, de la rialla al plor només generarà avorriment.

ENSENYAR - discurs objectiu basat en els fets i en l’encadenament de les idees seleccionades amb la voluntat d’instruir l’auditori.

Exemples: Una conferència, una classe i el discurs de presentació del jutge d'Anatomia d’un assassinat.

COMMOURE - discurs adreçat als sentiments, que busca influir en la conducta i les emocions dels oients.

Exemples: Alguns discursos polítics, o els discursos de comiat d’algú, com ara el discurs fúnebre de Quatre bodes i un funeral.

AGRADAR - discurs que pretén donar una bona imatge i fer passar una bona estona a l’auditori.

Exemples: La voluntat d’agradar ha d’estar present en tot discurs —St. Agustí deia “faràs el que vulguis amb qui hagis satisfet amb les teves paraules”―, però hi ha discursos que es plantegen, sobretot, l’objectiu d’agradar al públic. No ens referim només als discursos dels humoristes, sinó als discursos que, sobretot, volen donar una bona imatge de qui parla i fer passar una bona estona. Per exemple: el discurs de l'oftalmòleg al principi de Delictes i faltes.

Elocució

Quatre maneres diferents de pronunciar un discurs

1. Discurs llegit

Problemes: Es perd no només el contacte visual amb l’auditori , sinó el cos a cos entre l'orador i el seu públic de què parlava J.M. del Pozo. Es perd també, fins i tot quan la lectura està molt assajada, la naturalitat de la veu. Aquest tipus d’elocució pot ser, tanmateix, útil en casos de molt de compromís, en què calgui mesurar bé les paraules i fins i tot amagar els dubtes i les pors de qui parla.

Exemples: Imatge de Colin Powell llegint a la seu de l'ONU el discurs on intentava demostrar l'existència d'armes de destrucció massiva a l'Iraq poc abans que esclatés la guerra. Si us hi fixeu, Colin Powell llegeix un text amb lletra de cos molt gros, l'ideal per a la declamació.

2. Discurs memoritzat

Passat que siguem uns bons actors, acostumats a declamar amb naturalitat paraules alienes, és molt difícil que la memorització d’un discurs no acabi distorsionant-ne la recepció, és a dir és difícil que a l’auditori no li soni estranya, i poc espontània, la declamació, i no li sembli complicada la sintaxi, més pròpia de la llengua escrita que de la parlada. R. Reagan, segons diuen, era un mestre en l’art de memoritzar discursos, que, a més, no havia escrit ell, sinó el negre de torn, però poca gent ha tingut una bona formació com a actor i una llarga experiència teatral.

3. Discurs improvisat

És la prova més difícil, sobretot quan és un discurs realment improvisat, és a dir que s’ha de preparar sobre la marxa sense haver tingut l’oportunitat de preparar-lo abans. Hi ha gent que, per aquests casos imprevisibles, té sempre a punt un repertori de frases i anècdotes que només cal saber adaptar a la circumstància que es presenta. En les entrevistes públiques els famosos han de preparar discursos de resposta a les preguntes més envitricollades i malicioses (exemple del castellà lamentable de J. Cruyff en les rodes de premsa i de ‘la mano de Dios’ de Maradona).

La millor situació és quan la circumstància que origina el discurs es coneix amb temps i el discurs, per tant, es pot preparar amb antelació, però l’orador confia que, si té les idees clares i l’estructura del discurs una mica pensada, les paraules fluiran soles. Això és el que d’alguna manera ens recorda la màxima llatina: “rem tene, verba sequentur”. Tanmateix, no és un exercici gens fàcil si no és que es té ja molta experiència, perquè ens pot acabar passant el que li passa a Pepe Isbert a Bienvenido Mister Marshall. Sobre la diferències entre les tècniques del discurs llegit i les del discurs improvisat són molt interessants unes reflexions del gran paleontòleg S. Jay Gould, que identifica, potser exagerant una mica, el costum de llegir els discursos amb els homes de lletres i el d'improvisar-los amb els dels homes de ciències.

4. Discurs sobre guió

Es tracta d’una barreja dels tres elements anteriors, una mena de Tres en uno. Es tracta de tenir un text escrit ben preparat, amb un guió minuciós i ben preparat tipogràficament (cos de lletra i colors diferents per marcar diverses inflexions o entonacions; amb fletxes per marcar clarament l’organització dels discurs o la relació entre les idees). Algunes parts del discurs, com per exemple les cites, es poden apendre de memòria; d’altres, com ara les anècdotes, és millor explicar-les oralment. Les parts més complicades es poden llegir, per bé que prenent abans la precaució d’haver-ho assajat bé. D’aquesta manera el contacte visual amb l’auditori només es perd en alguns moments i de seguida es pot tornar a recuperar.

Exemple: La primera classe de TEOE a la Sala de Graus.

Inventio (preparació del discurs)

Ingredients

• Voluntat de l’orador
• Interessos de l’auditori
• Idees, arguments, fets, anècdotes (a triar segons el tipus de discurs)
• Unes gotes d’humor o d’ironia
• Un pessic de retòrica

Preparació

1) La voluntat de l’orador, les ganes de parlar i de fer-ho bé és un element tan essencial que, si no n’hi ha, més val callar. Samuel Johnson, un escriptor anglès del XVIII, va dir una vegada que “tot el que s’escriu sense esforç, es llegeix sense plaer”. Escriure sempre costa, preparar un discurs també costa, si no hi posem ganes i força de voluntat, no hi ha esforç i sense aquest ingredient essencial el text o discurs que hem preparat va camí de l’abisme.

Un cop tinguem les ganes de parlar i de fer-ho bé, cal posar en sintonia la voluntat de l’orador amb els interessos de l’auditori. No pot ser que l’orador vagi a la seva, indiferent als interessos i a l’atenció de l’auditori. Per això és tan important el cos a cos, el contacte directe entre qui parla i els qui l’escolten, però abans que es produeixi aquest contacte, en la fase de preparació del discurs, ja hi ha d’haver-hi ganes d'aconseguir que es produexi la sintonia, perquè, si no hi és, es construeix un discurs amb unes peces i una estructura que no són a l’abast de l’auditori. Dit d’una altra manera, hem de tenir clar a quin tipus de públic ens adreçarem i què espera de nosaltres aquest públic.

Un bonic exemple d'entusiasme de l'orador i de seducció del seu públic ens l'ofereixen unes paraules del poeta anglès W.H. Auden, l'autor del poema que es llegeix en el discurs de comiat de Quatre bodes i un funeral, recordant una conferència de J. R. Tolkien, l'autor de El senyor dels anells i alhora catedràtic d'anglès antic, que va sentir en els seus anys d'estudiant a la Universitat d'Oxford a finals dels anys 20:

"Una vegada vaig assistir a una conferència del professor Tolkien. No recordo cap de les seves paraules, però sí que recordo que en un cert moment va recitar el Beowulf d'una manera enlluernant. Em vaig quedar amb la boca oberta: en aquell moment vaig compendre que el Beowulf es convertiria en un dels meus poemes favorits, i aquesta passió em va conduir de forma inevitable a l'estudi de l'anglosaxó. En vaig apendre prou com per llegir-lo, encara que fos amb dificultats, de manera que els poemes en anglosaxó i en anglès medieval es van convertir en una de les influències més intenses que mai he rebut."

Tolkien va llegir amb entusiasme, Auden va quedar seduït i un poema escrit feia més de mil anys va ressuscitar i va viure en la memòria dels oients. No es pot demanar res més.

2) En segon lloc, com que ningú no neix ensenyat, cal recollir la informació necessària per construir el discurs tenint en compte els interessos i la formació de l’auditori. No és el mateix fer una conferència sobre Einstein i la teoria de la relativitat pels estudiants d’un institut que fer-la en una sala plena de professors universitaris de física. El conferenciant pot ser el mateix, però la conferència no pot, ni de bon tros, ser la mateixa.

3) En tercer lloc, cal seleccionar la informació i ordenar-la amb una estructura clara, ni massa simple, ni massa complexa. L’ideal és que els oients puguin retenir a la memòria l’estructura del discurs —això ara es pot aconseguir passant als oients una còpia en versió reduïda de les transparències del power point. Cal tenir també en compte que si l’estructura és massa simple, és com si no n’hi hagués, i, si és massa complexa, l’auditori s’hi perd i no la pot seguir, és a dir també és com si no n’hi hagués. Els americans, que són els mestres en l’art d’estudiar coses com aquestes, han calculat que l’atenció de l’auditori decau, encara que sigui lleugerament, cada sis minuts. Si usem estructures complexes, quan recuperem l’oient que s’ha despistat per uns moments, és molt probable que la nostra víctima, en no saber en quin lloc del discurs som, torni a desconnectar i gairebé el perdem per la resta de la conferència.

Contra l’abstracció. És molt important que el discurs no sigui massa abstracte, perquè l’abstracció excessiva convida a desconnectar. No hauríem d’oblidar l’etimologia del català ‘parlar’ i del castellà ‘hablar’ i dels seus paral·lels en les llengües romàniques: vénen del llatí ‘parabolare’ i ‘fabulare’, és a dir 'explicar paràboles' i 'narrar faules' , en definitiva explicar històries i coses concretes. La prosa suporta més bé l’abstracció, perquè, si ens costa d’entendre un text, sempre tenim el recurs de tornar a llegir aquella pàgina o tot aquell capítol. En un discurs això no és possible, i l’única manera d’evitar aquest perill és fer un discurs més físic que abstracte, un discurs que toqui de peus a terra i que arribi a l’auditori. Evitar les abstraccions vol dir també evitar el llenguatge ple de tòpics i de construccions pròpies del mal llenguatge políticoburocràtic.

4) En quart lloc, cal posar-hi unes gotes d’humor o d’ironia i un pessic de retòrica per amorosir el plat. Amb l’humor ens guanyem més fàcilment la voluntat de l’auditori —i, a més, les rialles tenen el valor afegit de fer que els despistats es despertin i tornin a entrar en el discurs.

Amb la retòrica donem més claredat i encant a les nostres paraules: és la sal, el pebre o les espècies que poden acabar de donar vida a uns ingredients que poden ser de molt bona qualitat, però que es poden fer malbé sense aquest detall. És molt important, per exemple, cuidar els principis i els finals del discurs, perquè si comencem bé ens posem l’auditori a la butxaca des del principi, i si acabem bé rematem la jugada (“Un bel morir tutta una vita honora”). Saber posar en el lloc més convenient del discurs un joc de paraules, una metàfora, una interrogació retòrica, una anècdota fa molt d’efecte, tant que aquests detalls solen ser algunes de les parts del discurs que més bé es recorden (Anècdota de J.M. del Pozo i l’estudiant d’institut de filosofia que havia tingut a Figueres).

5) I, en últim lloc, cal assajar el discurs tot sol o davant d’una persona de confiança. L’assaig és molt recomanable: segurament no sortirà tal com ho havíem planejat, però segur que sortirà molt millor que si no assagem.

Això es pot fer de moltes maneres: llegint el text en veu alta; repassant el guió; pronunciant el discurs en el mateix lloc on s’acabarà fent; assajant gestos i parts del discurs davant d’un mirall, o d’un amic que ens faci la crítica i ens ajudi a millorar-lo. També es pot filmar el discurs en vídeo iper després tenir l'oprtunitat de poder veure com parlem i com ens ha sortit l’assaig.

Temps de preparació

Depèn de la llargada i de la dificultat del discurs. Cal tenir molt en compte el que deia Churchill: “Si disposo de tot un matí per parlar, puc preparar el discurs en dues hores, però si només disposo de quinze minuts necessito tot un matí per preparar el que he dir”.